Es mesura l’amor per l’amplada d’un llit? Per un document de color ocre segellat amb tinta brillant? Per un contracte tàcit de possessió? Per un glaçó que ha passat per massa llavis?

“Holding hands from afar” és una reflexió sobre la relació de l’amor amb les categories imposades i els intents de controlar-lo. L’exposició és una investigació sobre les complexitats d’agradar, apassionar-se i adorar. Mentre les nostres vides giren al voltant dels esdeveniments, els desitjos i l’absència de l’amor, sovint s’oblida preguntar què conté realment. Una paraula que, mentre es repeteix per uns altaveus xerraires que emeten un programa de ràdio, comença lentament a convertir-se en un signe buit.

L’amor és a l’aire, mentre intentem entendre relacions complexes seguint els alts i baixos de la vida amorosa d’un bullidor. L’amor és a l’aire, mentre ens assetgen els fantasmes de parelles passades, de pares morts i de futurs espectadors a través de la pantalla del telèfon. L’amor és a l’aire, mentre s’escapa de les urpes del llenguatge en una carta fallida en un formulari nacional de sol·licitud de visat. L’amor és a l’aire, mentre es trenquen cors a la recerca d’intimitat amb Smartphone, de 32 anys.

Mentre l’amor torna a plorar pels altaveus, un comença a preguntar-se per què la indicible gravetat que hi ha al centre de la vida s’obstina a ser categoritzada. Per què intentar fer llegible allò que no pot rebre nom, que desborda qualsevol marc que se li doni per les seves ràpides fluctuacions?