Un vaixell frigorífic ple de plàtans
Part 1: Tones de plàtans idèntics creuen els oceans
Part 2: Dissabte al matí. Instagram. Una foto. Una cuina. Molts plàtans.
Avui em trobo a la penombra de la meva cuina a la capital alemanya, contemplant el plàtan que em menjo. De cop m’adono que aquest plàtan que tinc a les mans és un clon idèntic del que vaig menjar per berenar un dia de l’estiu de 1998, sota el sol enlluernador d’una tarda qualsevol a Barcelona. I és que, en realitat, aquest plàtan és la còpia genètica de tots els que m’he menjat a la vida.
Encara que sorprengui, el bananer és una herba. Es tracta d’una planta perenne que es reemplaça a si mateixa. Creix d’un rizoma i triga només de nou a dotze mesos entre la sembra del bulb i la collita del plàtan. A més, dóna fruit tot l’any, per la qual cosa resulta un producte amb molt d’èxit dins d’un sistema agronòmic capitalista, ja que “surt molt rendible”. Originari del sud i sud-est asiàtic, va ser transportat cap a l’oest després de l’any 327 aC, quan les tropes d’Alexandre el Gran van envair la vall de l’Indus. Cap al 200 dC, el bananer s’havia estès cap a la Xina. La fruita va començar a ser coneguda a l’Àfrica a principis del segle XIV. Cent anys més tard, els portuguesos la portarien a les Canàries. Els colons espanyols van viatjar amb bananers fins a Amèrica el 1516, tot i que no va ser fins a mitjan segle XIX que aquests van començar a ser produïts massivament de manera local i, poc després, exportats des de les Amèriques. La gran majoria del sòl on ara es planten bananers havia estat usat anteriorment en la campanya colonial esclavitzadora de la canya de sucre. En descobrir-se el 1747 la possibilitat de produir a Europa sucre de la remolatxa sucrera, l’imperi colonial del sucre va deixar lentament de ser lucratiu, cosa que va obrir el pas al reemplaçament de la canya de sucre pel plàtan. Avui dia els majors productors del món es troben a Centreamèrica i Sud-amèrica, juntament amb les Filipines.
Els plàtans que creixen de manera salvatge, a diferència dels que es comercialitzen, contenen llavors, cosa que fa el seu consum més “inconvenient”. Els que no en tenen, i que avui consumim, són el resultat d’accidents naturals, que l’ésser humà ha seleccionat i reproduït per preferència pròpia. Això és possible gràcies a una qualitat determinant: el bananer és capaç de reproduir-se de manera rizomàtica i, per tant, asexual. És a dir, el bananer es clona a si mateix. La gran majoria dels plàtans que es comercialitzen globalment avui dia són de la varietat musa cavendishii, i deriven tots d’un mateix fruit que va créixer a Chatsworth House, al Regne Unit, el 1830. Per l’esmentada reproducció rizomàtica d’aquesta varietat, la totalitat del que es troba al mercat internacional ve d’aquests clons, cosa que vol dir que comparteixen un ADN gairebé idèntic.
La invenció del sistema de refrigeració introduït a partir de 1840 va ser essencial per al transport marítim de productes sensibles a la temperatura, permetent el 1882 el primer trasllat d’aquest tipus. Poc després, un vaixell carregat de plàtans va aconseguir creuar des de Jamaica fins al Regne Unit. L’any següent, la United Fruit Company, avui coneguda com a Chiquita, va establir una ruta que connectava Centreamèrica amb els Estats Units per la qual es traslladaven tant plàtans com passatgers. La companyia va arribar a tenir la flota privada més gran del món, tant com per prestar vaixells a la CIA en un intent d’enderrocar el govern de Fidel Castro a Cuba. Avui dia les embarcacions porten plàtans en una direcció i tornen amb altres productes.
Fins al 1950, el comerç internacional del plàtan havia estat dominat per una varietat anomenada gros michael, considerada de millor sabor i més resistent al transport que la varietat musa cavendishii, però és aquesta, com hem dit, la que actualment domina el 99% del que s’exporta i el 47% del que se sembra al món. La gros michael va acabar desapareixent globalment perquè era susceptible a l’anomenada «malaltia de Panamà», als estralls que el fong fusarium oxysporum és capaç de fer a les seves arrels i al sistema vascular de la planta, impossibilitant el transport d’aigua i nutrients. La seva transmissió és increïblement fàcil a través de la terra residual que s’enganxa a les eines agràries, i és impossible d’eradicar amb fungicides. A més, el fong sobreviu a la terra durant diverses dècades, per la qual cosa el sòl no es pot usar per a noves plantacions susceptibles al fong. Cap al 1960 la gros michael s’havia extingit comercialment per complet, ja que les variants de plàtan usades comercialment són totes clons les unes de les altres, i per tant sensibles en massa a patir les mateixes malalties. En aquest context, el mercat del plàtan gairebé va arribar al col·lapse i, tanmateix, no sembla que la lliçó sobre els riscos que comporta l’extrema insostenibilitat d’un monocultiu s’aprengués com calia, ja que va ser substituïda per la resistent musa cavendishii de manera massiva, tot i tenir un sabor menys apreciat pel públic consumidor i ser més fràgil.
La situació actual promet seguir un destí semblant al del passat: la musa cavendishii és sensible a la sigatoka negra, un fong que ataca les seves fulles, empitjorant la fotosíntesi i reduint així la quantitat i la qualitat de la seva fruita. I també a una nova variant de la malaltia de Panamà, la Tropical Race 4. L’ús constant de fungicides, a més, afavoreix que el fong mutat es torni resistent a ells, mentre que la uniformitat genètica del monocultiu del plàtan el fa increïblement susceptible a l’extinció. Retratat queda, doncs, l’absurd extrem al qual pot arribar el sistema agrari capitalista quan la seva desbordada pulsió destructiva acaba suposant una amenaça de destrucció per a si mateix.
No apareixen en raïm, com sol passar, sinó escampats sobre els diferents mobles d’aquell espai. Entre els comentaris del post, algú s’adona del mateix que m’ha cridat l’atenció a mi aquell dia.
Per què algú escamparia un manat de plàtans així? Per què no deixar-lo al costat de les fruites i verdures sobre la despensa, com faria qualsevol?
El que va seguir a la publicació amb què de sobte vaig topar al meu feed va ser un tutorial sobre com manipular la maduració de la fruita i la verdura a casa. Pel que sembla, hi ha un moment en la maduració del plàtan en què el fruit emet una hormona que estimula la maduració d’algunes fruites i verdures: l’etilè. Per això, l’autora del vídeo aïllava els plàtans de la resta de la fruita per assegurar-se que durassin més. Investigant una mica més, vaig entendre que aquest mateix fenomen pot ser usat a la inversa per accelerar la maduració de certes fruites, cosa que remet a una tècnica usada històricament a Egipte i a la Xina. Posem com a exemple aquell alvocat o tomàquet a qui falten uns dies per estar en el seu punt ideal, però voldries gaudir-ne com més aviat millor. Doncs, atès que tots dos fruits són sensibles a l’etilè, podrien accelerar la seva maduració si se’ls deixa reposar en una bossa amb un plàtan sencer, o la pell d’un que ja ha estat menjat (plàtan madur, és clar; si fos verd no desprendria etilè). Amb el temps, la gestió artificial d’aquesta hormona ha anat jugant un paper essencial en la manera com el plàtan ha aconseguit convertir-se en el vegetal més exportat del món.
L’etilè és l’hormona que, en un moment específic del desenvolupament del plàtan, activa gens que incideixen en la seva maduració: augmenta la producció de sucre i això desencadena, al seu torn, l’emissió de compostos amb olor dolça juntament amb el canvi de la pigmentació de la fruita, cosa que acaba per atreure animals que arribin a menjar-la i, amb això, afavoreixen la distribució de les seves llavors. Vista l’acció de l’hormona, s’usa per manipular la maduració de la fruita, en el context del seu comerç internacional. Atès el llarg recorregut que segueix el plàtan fins als consumidors, es recull molt verd de la plantació, en el seu moment de major fermesa. A més, així s’assegura que el plàtan arriba al consumidor en el punt “perfecte” de maduració. La maduració, doncs, començarà durant el trajecte, o una vegada que els plàtans arriben al port de destinació.
L’etilè es produeix artificialment en plantes petroquímiques, on s’usa un procés anomenat “craqueig tèrmic” per extreure l’etilè del petroli o del gas natural. Aquests són escalfats amb vapor a 750-850 °C, cosa que trenca els seus enllaços moleculars i emet gas etilè. El problema és que, per arribar a aquestes temperatures, es requereix molta energia. D’altra banda, val la pena considerar que, en aquest procés, a més de generar-se etilè, en cremar-se part del petroli o del gas natural, s’emet diòxid de carboni, un dels gasos d’efecte hivernacle i un dels causants de l’escalfament global.
Els plàtans es recullen quan encara són molt verds, entre els nou i els dotze mesos després de ser plantats els bananers. Són sotmesos a inspecció per veure si s’ajusten a l’estàndard de bellesa establert pels compradors internacionals: seguint una mida, curvatura i coloració determinades i, sobretot, sense cap taca, ja que als taulells han de lluir immaculats. Els plàtans que no passen aquesta inspecció es fan circular localment. D’allí els plàtans són portats ràpidament a vaixells refrigerats, on seran transportats a 13,3 °C. Per arribar a Europa des de Centreamèrica, els plàtans triguen de sis a dotze dies en transport marítim.
Durant el trajecte marítim, pot ser que es decideixi madurar el plàtan parcial o totalment, i així estalviar en el cost que suposaria emmagatzemar el plàtan al port de destinació en cambres de maduració. Per fer-ho, els plàtans es transporten dins del vaixell en caixes que s’apilen sobre palets i que es col·loquen amb espai entre elles per permetre una distribució uniforme de l’etilè i de la temperatura. L’etilè s’emet en petites quantitats al llarg de diversos dies, assegurant així el desenvolupament lent i uniforme de la fruita. Fer aquest procés als vaixells frigorífics suposa un problema, ja que significa que els plàtans necessiten ser distribuïts als supermercats i consumits immediatament. Per aquesta raó, és més comú aturar-ne la maduració durant el transport. Això es fa baixant les temperatures, col·locant-los en bosses d’“atmosfera modificada” amb quantitats de diòxid de carboni més altes i d’oxigen més baixes del normal, i absorbint l’etilè desprès pels plàtans amb permanganat de potassi. D’aquesta manera s’ajorna de manera controlada el moment en què han de ser consumits els plàtans, segons la seva demanda, en cambres de maduració als ports de destinació. En aquestes cambres, el desenvolupament de la fruita es pot controlar a través d’una pantalla tàctil, pujant-ne la temperatura si pugen les vendes i baixant-la si es redueix la demanda. A les cambres el plàtan segueix el mateix procés artificial que al vaixell frigorífic. Aquestes, que allarguen el temps de distribució i, per tant, n’augmenten el cost, han de ser finançades pel venedor o pel comprador. Com que l’etilè és inflamable, aquests mètodes han provocat explosions de magatzems de fruita amb conseqüències fins i tot mortals, com va passar el 1999 a la Pan American Banana Company, a Los Angeles (EUA), on una explosió i un incendi van causar la mort d’un empleat i un ferit.
Mentre mastego l’últim mos d’un plàtan aquest matí, penso en tots aquells que es descarten, per ser massa lletjos o massa curts, massa llargs, massa madurs, massa descolorits… Més excuses que plàtans escampats.