Diuen que la llengua materna és la llengua en què comptes. Però jo compto en totes les llengües. Hierher, hierher, nicht links, nicht rechts, nicht vorne, nicht hinten, aber hierher, hast du keine Angst? 一二三四 cinc sis set ocho nueve. Una llengua es parla millor borratxa. “师傅我去中央美术 学院”. La meva mare va dir una vegada: “lo que tienen las nubes, es que no las puedes meter en una caja”. Mein seltsamen Lungen, wie sich spre- izende Pfauen. Quan no vull que m’entenguin, parlo mandarí. Però totes estan embolicades d’alguna manera — una cadena constant de males traduccions. 母语在哪里? Com comença un a oblidar la seva pròpia llengua materna? Yo, que ya he luchado contra toda la maldad / 它与我们在一起， 它像我们一样, / Tengo las manos tan deshechas de apretar / 它是我们 的手指, / Que ni te puedo sujetar / 它是我们对世界的脸. / Vete de mí...

Cloud Tongues va formar part de la sèrie teatral Her Face 她的脸, una sèrie sobre poesia diaspòrica, desaparició i recurrència hauntològica.

L’acte de traduir produeix fricció lingüística, a més de ferides sagnants. S’obre un camí fugitiu on l’alemany, el xinès, l’anglès, el català i el castellà es connecten, en un tiovivo de paraules turmentades i sagnants, que produeix deliri i l’alegria de la desorientació.

On és la llengua materna? És amb nosaltres, és com nosaltres, és el nostre dit, és el nostre rostre davant del món. El seu rostre és un rostre que ha passat per una cirurgia multilingüe i polifònica. El marc es trenca en bocins, el retrat s’esfondra i el mercuri cau en cascada a terra, cap a habitacions i llars individuals en aquest hivern berlinès. Els enderrocs lingüístics de la poesia que han romàs inquiets entren a les habitacions com a exiliats. Totes les portes s’obren. Totes les portes es tanquen.