Tall Red, Deep Green
高红省绿
[en curs]
Tall Red, Deep Green 高红省绿 és un projecte de recerca i una pel·lícula de 田果欣 [Tian Guoxin], Pablo Giménez Arteaga i Hannah O’Flynn que investiga la producció i el comerç del pebre de Sichuan. La recerca i la documentació a Hanyuan, Hongya i Jinyang es van desenvolupar durant una residència a l’A4 Residency Centre (Chengdu, Xina) el 2025. Aquest projecte explora les dinàmiques que sostenen i compliquen la producció d’aquesta espècia: les estructures de poder que en configuren la producció i el comerç, les conseqüències del canvi climàtic, la realitat quotidiana del treball agrícola, els complexos interessos econòmics que hi ha al darrere, les transformacions que comporta la nova infraestructura, la subsistència de pagesos i treballadors, els projectes de modernització i les idees de progrés, l’ús creixent de pesticides, així com la migració de la població jove cap a les ciutats.
Peça sonora de Pablo Giménez Arteaga
Memories of Taste 忆香 és una pel·lícula documental experimental que explora el conreu i la collita manual del pebre de Sichuan. Durant l’estiu calorós del 2025, 田果欣[Tian Guoxin], Hannah O’Flynn i Pablo Giménez Arteaga van recórrer Sichuan, la província natal de 田果欣 [Tian Guoxin], fins a les terres de conreu de 汉源 [Hanyuan], 洪雅 [Hongya] i 金阳 [Jinyang] per conèixer de prop la producció de 红花椒 [pebre de Sichuan vermell], 藤椒 [una varietat de pebre de Sichuan verd que s’utilitza per aromatitzar oli] i 青花椒 [pebre de Sichuan verd], respectivament.
Aquesta recerca va néixer d’un profund amor per l’espècia i del consegüent desig d’entendre com la seva ràpida popularització global afectava unes pràctiques de conreu i de producció arrelades de feia temps a les muntanyes de Sichuan. Però la investigació aviat va començar a desplegar-se com un thriller: cada nova entrevista revelava una altra capa de la complexa realitat que envolta l’espècia i el seu mercat.
El que va sorgir va ser un paisatge de contradiccions. Els grans projectes agrícoles del govern topaven amb la realitat de la petita agricultura, mentre que les tensions polítiques locals continuaven sent difícils d’interpretar des de fora. Els cultius tradicionals estaven sent substituïts per altres de més nous i “gentrificats”, sovint popularitzats per la cultura d’internet, més lucratius però també més sensibles al clima. Productes promocionats mitjançant denominacions d’origen podien alhora ser falsificats, devaluats per la circulació de substituts de menor qualitat i, finalment, abandonats pels pagesos locals quan els preus s’ensorraven.
Els grans plans d’infraestructura del govern van portar carreteres, accés als mercats i noves possibilitats econòmiques a zones abans aïllades, però també van afavorir l’expansió dels pesticides, que afecten la qualitat dels productes i alleugereixen el treball dels pagesos, tot i que els exposen a possibles problemes de salut en el futur. Aquestes noves autovies també van afavorir l’abandonament del pebre de Sichuan en favor de fruites més lucratives i famoses a internet, que ara poden arribar molt més de pressa a les ciutats. La globalització no només està transformant els mercats, sinó el gust mateix i, amb ell, les identitats locals. A través de les nostres trobades a la Sichuan rural, vam començar a veure com sistemes reguladors llunyans, com les normes de seguretat alimentària de la UE, estaven transformant les pràctiques agrícoles i introduint noves pressions i fricions en la governança local i en les relacions polítiques entre diferents grups ètnics.
Travessant totes aquestes trobades hi havia una pregunta més fonamental sobre el treball: què passa, sota el capitalisme contemporani, amb els cultius que continuen depenent en gran mesura del treball manual però la productivitat dels quals no pot competir amb alternatives més escalables? Aquesta pregunta es va tornar inseparable d’una transformació més àmplia del camp: les generacions joves se’n van a les ciutats, i els pagesos abandonen cultius històricament arrelats en territoris i tradicions culturals concrets per passar-se a cultius recentment introduïts que ofereixen rendiments econòmics més grans i més fiables. Amb aquest canvi, generacions de coneixement lligat al conreu, la collita i el processament de determinats cultius corren el risc de desaparèixer, juntament amb productes la qualitat distintiva dels quals depèn precisament de pràctiques difícils d’accelerar o d’escalar. Tanmateix, aquesta pèrdua no es pot separar del desig legítim dels pagesos i de les seves famílies de tenir més seguretat econòmica, un treball menys dur i millors possibilitats per a les seves pròpies vides. La qüestió, doncs, no és simplement com preservar aquests cultius i tradicions, sinó com fer que el seu conreu continuat sigui econòmicament i socialment sostenible per a les persones de qui el treball depèn.
Hanyuan
汉源
El primer capítol té lloc a 汉源 [Hanyuan], una regió històricament cèlebre per la producció de 宫椒 [pebre de Sichuan vermell de qualitat imperial], apreciat per la complexitat del seu sabor i associat des de fa molt al consum de les classes altes. El pebre de Sichuan de Hanyuan té una història de segles com a espècia geogràficament distintiva: s’enviava com a tribut a les corts imperials com a ingredient culinari, medicinal i aromàtic, cosa que li va donar fama de producte agrícola de primera categoria.
Aquesta reputació li ha valgut històricament un preu de mercat relativament alt, cosa que al seu torn va incentivar que es portés a Hanyuan pebre de Sichuan produït en altres llocs per vendre’l o envasar-lo amb el seu nom. La circulació d’aquest “pebre de Sichuan de Hanyuan” falsificat o mal etiquetat ha anat minant la confiança en el producte regional, mentre altres productes més fàcilment identificables guanyaven terreny als mercats de la província. La forta caiguda de preus resultant ha augmentat la pressió sobre els pagesos locals, per als quals el curós treball manual necessari per mantenir la qualitat associada al pebre de Hanyuan és cada cop més difícil de justificar econòmicament. Davant uns beneficis cada cop menors, molts han començat a passar-se a altres cultius.
L’accés a 汉源 [Hanyuan] es va accelerar amb la inauguració, el 2012, d’una autovia d’alta velocitat, que va precipitar l’entrada de pesticides i la ràpida exportació de productes agrícoles, i va augmentar el nombre d’ocupacions, atraient de nou la mà d’obra jove que abans havia marxat a les ciutats.
La millora del transport també va permetre passar d’exportar pebre de Sichuan sec, que aguantava llargs viatges i emmagatzematges, a fruites peribles més lucratives. Especialment significativa ha estat l’expansió del conreu de cirera europea, la popularitat de la qual s’ha vist amplificada per les xarxes socials i per la creixent demanda de les cadenes de bubble tea de tot el país. Els vells arbres de pebre de Sichuan es tallen per fer lloc al nou cultiu, més vulnerable al canvi climàtic que el seu predecessor, però que requereix molt menys treball manual i ofereix als pagesos ingressos considerablement més alts si surt bé.
Tanmateix, la realitat d’aquesta transformació agrícola reflecteix la volatilitat del mateix mercat. Quan els preus del pebre de Sichuan van caure, els pagesos van començar a tallar els seus arbres i a passar-se a la cirera. Però amb menys arbres de pebre, la producció va disminuir i els preus van començar a pujar de nou. Mentrestant, la ràpida expansió de la cirera va deixar els pagesos cada cop més exposats a males collites i a la caiguda d’ingressos quan el temps no acompanyava. Per aleshores, però, els arbres de pebre de Sichuan ja havien desaparegut, i tornar-los a fer créixer trigaria anys. Els pagesos han quedat així a la mercè d’un mercat que canvia molt més de pressa del que la mateixa planta és capaç de créixer.
Hongya
洪雅
El segon capítol té lloc a 洪雅 [Hongya] i segueix la producció industrial de 藤椒油 [oli de pebre de Sichuan verd tengjiao]. El 藤椒 [tengjiao] és una varietat moderna de pebre de Sichuan verd. El 洪雅藤椒 [tengjiao de Hongya] es va desenvolupar mitjançant un programa de millora genètica iniciat per un equip de la Universitat Agrícola de Sichuan cap al 2003. Va obtenir el reconeixement com a varietat el 2008 i va ser aprovat formalment el 2015. Aquesta varietat es va seleccionar pel seu alt rendiment i el seu fruit gran, creant una matèria primera agrícola fiable amb característiques útils per a la indústria. La nova varietat té un contingut més alt d’olis volàtils, cosa que significa que, en assecar-se, perd part de la seva fragància característica. Per això el 藤椒 [tengjiao] sol collir-se i transformar-se de seguida en oli de pebre de Sichuan, cosa que permet capturar-ne l’aroma de manera òptima.
Aquest oli s’ha convertit en un producte d’exportació molt popular, ja que conserva la fragància del pebre de Sichuan i el seu efecte adormidor en el seu punt més fresc, i dura molt més que el seu equivalent sec. La combinació de rendiments més grans, una vida útil estable que facilita l’exportació i un entorn de producció més controlat ha convertit el 藤椒油 [oli de tengjiao] en un producte de fàcil accés als mercats globals. S’ha convertit en un dels productes estrella gràcies als quals els sabors distintius de la cuina de Sichuan han assolit reconeixement internacional, cosa notable per a un producte que existeix des de fa tan poc. Aquest nou oli té un aroma més intens que altres varietats, un adormiment més suau i menys amargor, cosa que el fa perfecte per al paladar no acostumat. Un fenomen interessant lligat a la seva expansió i accessibilitat és que està canviant a poc a poc el perfil de sabor de la cuina de Sichuan, tant fora com dins de la província i, amb ell, les identitats que s’han format al seu voltant.
A la capital del 藤椒 [tengjiao] vam visitar la fàbrica de 幺麻子 [Yaomazi], que produeix l’oli de pebre de Sichuan que havíem estat fent servir per cuinar plats de Sichuan a l’altra punta del món, a les nostres cuines de Berlín. 幺麻子 [Yaomazi] va passar, al llarg de diverses dècades, de ser un restaurant de poble a un gran fabricant d’aliments amb vendes a tot el món. Durant la visita, gairebé totes les preguntes semblaven tenir una resposta clara. Horts experimentals, laboratoris, línies de producció, instal·lacions de proves, un centre de R+D i grans sales de reunions formaven un sistema complet i perfectament llegible que transformava el 藤椒 [tengjiao] fresc en un oli de sabor constant, estable i previsible, capaç d’emmagatzemar-se i transportar-se a enormes distàncies.
Jinyang
金阳
El tercer i últim capítol de la pel·lícula té lloc a 凉山 [Liangshan], al 州金阳县 [comtat de Jinyang]. 金阳 [Jinyang] es troba al fons de les muntanyes de Sichuan i fins ara ha estat relativament de difícil accés, una situació que s’espera que canviï amb l’obertura d’una nova autovia a finals del 2026, poc més d’un any després de la nostra visita. Aquesta regió produeix 金阳青花椒 [pebre de Sichuan verd de Jinyang], una varietat coneguda pel seu sabor fresc i cítric i per un adormiment persistent. Hi vam arribar seguint les indicacions d’un estudiós autodidacte taiwanès del pebre de Sichuan que exporta 青花椒 [pebre de Sichuan verd] que compra a una família de comerciants de pebre. Tot just arribar-hi ens vam reunir amb el seu contacte, un jove comerciant de l’ètnia yi que havia après l’ofici de la seva mare. Jinyang és un dels principals comtats yi de les muntanyes de Liangshan, amb un 79,92 % de la població empadronada pertanyent a aquest grup. Els yi de Liangshan solen anomenar-se a si mateixos ꆈꌠ [nuosu].
金阳 [Jinyang] va ser classificat oficialment pel govern com un dels comtats de pobresa extrema de Sichuan i no va sortir de la llista oficial de comtats pobres fins al novembre del 2020. Liangshan va viure un 易地扶贫搬迁 [reassentament per a l’alleujament de la pobresa] a gran escala, en què els habitants d’assentaments remots de muntanya són traslladats a nous assentaments concentrats. Quan vam visitar Jinyang el 2025, ens vam trobar amb un lloc que tot just uns anys abans havia travessat una fase especialment intensa de reestructuració espacial i socioeconòmica dirigida per l’Estat, que implicava reassentaments vinculats a l’habitatge, l’ocupació, l’escolarització, les infraestructures, la governança comunitària i l’adaptació cultural.
El terreny del comtat de Jinyang és extremadament escarpat: aproximadament el 80 % de les seves terres de conreu són en pendents de més de 25°. Com a cultiu llenyós perenne, el pebre de Sichuan pot aprofitar terrenys en pendent poc aptes per al conreu intensiu. Les plantacions que vam visitar ocupaven terres de conreu especialment costerudes, amb conseqüències importants per al treball. La collita del pebre de Sichuan ja és manual, i el terreny escarpat dificulta el transport de persones, fertilitzants i collita. A Jinyang, això ha portat fins i tot a experimentar amb sistemes de transport per rails a les vessants.
Havíem seguit el nostre guia fins al fons de les muntanyes, a un poble on els cultivadors de 青花椒 [pebre de Sichuan verd] es reuneixen en un mercat a l’aire lliure per vendre la seva collita. Després d’una trucada inesperada, ens van portar a conèixer el cap del govern local. L’alcalde, d’ètnia han, ens havia convidat a dinar un banquet yi. Ens va presentar una altra manera d’entendre el pebre de Sichuan verd de la regió: com una indústria local promoguda activament pel govern. Ens va explicar que el 金阳青花椒 [pebre de Sichuan verd de Jinyang] havia rebut aquell any la certificació ecològica de la UE i que ja es podia exportar a Europa. S’esperava que l’autovia entre Jinyang i Xichang s’obrís la tardor següent, cosa que facilitaria aquesta incipient indústria d’exportació.
Al llarg del dinar, van començar a aflorar tensions entre els comensals, enmig de propostes d’itinerari contradictòries i constants canvis d’idioma. Les diferències de llengua, de codis culturals i de posicions feien cada cop més difícil d’entendre les dinàmiques polítiques que creuaven la taula. Només a l’autobús de llarg recorregut que ens treia de Jinyang ens vam adonar que, enmig de tanta confusió, havíem marxat sense una sola bossa de pebre de Sichuan.
Fotografies de Hannah O’Flynn