Avui, la CIBA, l’antiga fàbrica de tints tèxtils que s’alça davant de les aigües tèrboles i l’extensió d’herba del Parc Fluvial del Besòs, s’ha convertit en un centre cultural feminista. Davant seu, a la cantonada, hi ha un bar amb un nom inquietant: Bar Mississippi. El propietari, un home de mitjana edat de la província de Zhejiang, recol·loca les cadires de la terrassa. Dos ciclistes amb l’equipament complet, que han pujat pedalant des del carril bici que recorre la riba del riu, miren la pissarra del costat de la porta del bar, que anuncia el menú del dia.

Teixint Aigües és un projecte de Tian Guoxin i Hannah O’Flynn per al programa de residències SIT-RES 2026 amb Idensitat, a Barcelona. El projecte proposa un any de recerca artística sobre les múltiples històries tèxtils que s’entreteixeixen al riu Besòs i als barris que l’envolten.

Catalunya va iniciar la seva industrialització a la dècada de 1830, impulsada per una indústria tèxtil alimentada per la nova implantació de la màquina de vapor. Aquestes noves fàbriques es sostenien amb enormes quantitats de carbó importat d’Astúries i de Gran Bretanya, amb cotó americà i el treball de les persones africanes esclavitzades que el conreaven, així com amb grans onades de mà d’obra migrant de la resta de l’Estat. Aquesta puixant indústria tèxtil transformaria el paisatge català, amb colònies industrials al llarg dels seus rius i un creixement exponencial de les seves ciutats. També es van transformar les estructures socials, amb la formació d’una nova classe obrera i una burgesia industrial, i la consegüent configuració dels moviments obrer i feminista.

Els rius que alimentaven les màquines de vapor d’aquestes fàbriques arrossegaven riu avall els efectes de la seva producció en massa, convertint-se en el rastre químic del projecte industrial. L’absència històrica de depuració de l’aigua, la gran demanda d’aigua de les fàbriques i les noves formacions urbanes al llarg dels rius van fer d’ells receptacles de fums de carbó, lleixiu, tints sintètics i mordents (sals de crom, coure i ferro), detergents, olis i dissolvents. Així com les fàbriques tèxtils es concentraven històricament a les ribes dels rius, també ho feien les zones urbanes on vivien els treballadors. Per això, la contaminació que generava aquesta indústria afectava en més mesura la classe obrera.

Com molts altres rius de Catalunya, el Besòs, que baixa des de Montmeló i recorre el límit oriental de Barcelona, també va veure créixer colònies industrials tèxtils a les seves ribes. Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs es van convertir en un d’aquests centres de producció tèxtil, amb l’obertura de fàbriques com Baró i Can Xiquet, a més d’una fàbrica de tints tèxtils, la CIBA. La zona va acollir moltes persones migrants d’Aragó, Andalusia, Múrcia i València, així com d’altres parts de Catalunya. La densitat d’indústria tèxtil i de població obrera la convertiria en una zona amb una rica història de moviments obrers i feministes. El 1974, una de les fàbriques tèxtils més grans, Casadesport, va acomiadar una de les seves treballadores, cosa que va desencadenar una cèlebre vaga de dones: les treballadores tèxtils, que lluitaven pels seus drets laborals, van estar un mes en vaga, i la meitat de la plantilla de la fàbrica va acabar acomiadada.

Després de la crisi del petroli de 1973 van tancar moltes fàbriques tèxtils, però la indústria no va desaparèixer, sinó que es va tornar en gran mesura irregular, amb gent que produïa des de casa o en petits tallers. És en aquesta dècada que van començar a tancar la majoria de les fàbriques de Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià. A la Santa Coloma actual es conserven els antics edificis de la CIBA i de Can Xiquet, convertits en un centre cultural feminista i en una escola de formació ocupacional.

A la dècada de 1990 va arribar a Barcelona una onada de migració xinesa, procedent en la seva gran majoria de Qingtian, a la província de Zhejiang. Gran part de la maquinària tèxtil abandonada de Santa Coloma la van comprar els immigrants acabats d’arribar, que van muntar tallers on produïen roba per a marques espanyoles com Inditex, Desigual o Cortefiel, entre d’altres. La raó d’aquest fenomen és que la inversió inicial per muntar un negoci tèxtil amb maquinària de segona mà era molt més barata que en l’hostaleria. A mesura que creixia el nombre de tallers tèxtils xinesos a la zona, els barris del Besòs es van convertir en la llar de la comunitat xinesa, que es va concentrar no només a Santa Coloma i Badalona, sinó també a Sant Andreu i la Sagrera. Cap a finals de la dècada de 2000, l’enriquiment progressiu de la comunitat xinesa, juntament amb la competència internacional i la baixada constant de preus, va fer que el nombre de tallers tèxtils disminuís.  Fins i tot després de la dissolució parcial de gran part d’aquesta indústria tèxtil, tot el barri del Fondo ha continuat sent un epicentre de la comunitat xinesa de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El 1999, els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac van proposar un pla d’ampliació de la vegetació de les ribes del Besòs, que s’inauguraria el 2004 com a Parc Fluvial del Besòs. El projecte buscava la millora ecològica d’un riu històricament contaminat i la millora de la qualitat de vida dels veïns. L’altra cara d’aquesta millora de les condicions de vida vora el riu va ser l’encariment de l’habitatge als barris obrers del Besòs: un 7 % anual a Sant Andreu i un 3-4 % anual a Santa Coloma des de la seva obertura, amb una interrupció després de la crisi del 2008.

Aquests dos aspectes de la història del riu estan profundament interconnectats a través d’històries de contaminació industrial: la formació de comunitats obreres a les seves ribes; l’impacte desproporcionat de la contaminació en aquests barris; el paper de l’urbanisme ecològic, que intenta millorar les condicions de vida i alhora desencadena una gentrificació que fa la vida inassolible per a aquestes comunitats; o la coincidència d’aquestes iniciatives ecològiques amb el tancament de la producció industrial local, la deslocalització de la qual també externalitza la contaminació que genera.

Teixint Aigües prendrà la forma d’una sèrie de capítols entrecreuats sobre les diferents històries tèxtils que s’entreteixeixen a les aigües del riu Besòs: un primer capítol sobre la comunitat xinesa que va treballar a la indústria tèxtil al barri del Fondo entre 1995 i 2010, un segon sobre les antigues treballadores i treballadors de la indústria tèxtil de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià arribats d’altres parts de l’Estat, i un tercer sobre les interseccions entre la contaminació de l’aigua, la biodiversitat, la planificació ecològica i la gentrificació.