Where the Landscape Ends
Where the Landscape Ends és un festival de cinema que explora la relació entre els humans i el medi ambient en el marc de l’extractivisme capitalista i de les històries colonials encara vigents. El programa busca problematitzar la dicotomia humà/natura a través de la mirada de diferents cineastes.
Where the Landscape Ends es desplega a la intersecció entre l’explotació ambiental i les històries colonials, així com les qüestions de gènere, raça, migració i treball. El festival investiga les condicions històriques responsables de la crisi climàtica actual i de les seves conseqüències desiguals per a les diferents poblacions.
De quina manera les concepcions dominants de la “natura” i de la relació amb el medi ambient han estat produïdes per una lògica colonial i capitalista? Com estan embolicades les ciències naturals en el colonialisme? Quins interessos extractivistes s’amaguen en la disciplina de la geologia? Aquestes i altres preguntes troben perspectiva en la programació del festival.
Where the Landscape Ends projectarà les pel·lícules de Sanaz Sohrabi, Marina Resende Santos i Vincent Jondeau, Lisa Rave, Bo Wang i Pan Lu, Sybille Neumeyer, Raúl Silva Cuevas i Tian Guoxin.
Finançat pel Projektfonds Kulturförderung Friedrichshain-Kreuzberg.
Scenes of Extraction
de Sanaz Sohrabi
Scenes of Extraction crea una constel·lació d’arxiu amb les imatges fixes i en moviment dels British Petroleum Archives, que documenten l’extensa xarxa colonial que sostenia el complex energètic britànic, desplegada per l’Iran però que arribava també a altres operacions petrolieres britàniques al Sud-est Asiàtic. La pel·lícula recorre dècades de documents d’arxiu per desentranyar la història visual del mètode de la “sismografia de reflexió” per a l’exploració petroliera, que es va provar intensament a tota la franja petroliera iraniana malgrat el seu caràcter destructiu i els seus resultats incerts. Scenes of Extraction desentranya la relació entre l’economia política de la fotografia, les tecnologies d’arxiu i la història visual de l’extracció de recursos a l’Iran.
Sanaz Sohrabi és investigadora de cultura visual i artista cineasta. Les seves obres s’han mostrat àmpliament en exposicions i festivals de cinema com Berlinale Forum Expanded, International Film Festival Rotterdam, IndieLisboa, Valdivia International Film Festival (Xile), Sheffield Doc/Fest, DocLisboa, Asian Art Biennial 2024, Ljubljana Biennial 2023, Block Museum (Chicago), Moderna Museet (Estocolm), SAVVY Contemporary (Berlín), VOX Centre de l'image contemporaine (Montreal) i Carpintarias de São Lázaro (Lisboa). Sohrabi és exalumna de la Skowhegan School of Painting and Sculpture i de RAW Académie. És professora ajudant al Departament d’Estudis de Comunicació de la Concordia University, on imparteix cursos sobre economia política de les imatges, històries i teories de la fotografia i recerca artística.
Wild Relatives
de Jumana Manna
Al més profund de la terra, sota el permafrost àrtic, es guarden llavors de tot el món a la Svalbard Global Seed Vault, com a còpia de seguretat per si passés un desastre. Wild Relatives parteix d’un esdeveniment que va despertar l’interès mediàtic arreu del món: el 2012, un centre internacional de recerca agrícola es va veure obligat a traslladar-se d’Alep al Líban per la revolució siriana convertida en guerra, i va començar el laboriós procés de plantar la seva col·lecció de llavors a partir de les còpies de seguretat de Svalbard. Seguint el camí d’aquest intercanvi de llavors entre l’Àrtic i el Líban, una sèrie de trobades desplega una matriu de vides humanes i no humanes entre aquests dos punts distants de la Terra. La pel·lícula copsa l’articulació entre aquesta gran iniciativa internacional i la seva aplicació local a la vall de la Bekaa, al Líban, duta a terme principalment per dones migrants joves. El seu ritme meditatiu va desvelant amb paciència les tensions entre l’Estat i l’individu, entre els enfocaments industrials i orgànics de la conservació de llavors, i entre el canvi climàtic i la biodiversitat, vistes a través del viatge d’aquestes llavors.
Jumana Manna és artista visual i cineasta. El seu treball explora com s’articula el poder, centrant-se en el cos, la terra i la materialitat en relació amb les herències colonials i les històries dels llocs. A través de l’escultura, el cinema i l’escriptura ocasional, Manna aborda les paradoxes de les pràctiques de preservació, especialment en els camps de l’arquitectura, l’agricultura i el dret. La seva pràctica considera la tensió entre les tradicions modernistes de categorització i conservació i allò indòmit de la ruïna, la vida i la seva regeneració. Jumana va créixer a Jerusalem i viu a Berlín.
Miasma, Plants, Export Paintings
de Wang Bo i Pan Lu
El devastador clima tropical va provocar una intensa por i ansietat en les tropes britàniques estacionades a Hong Kong després de les guerres de l’opi. El mite decimonònic del miasma, l’aire dolent, relacionava les malalties epidèmiques amb l’aire, l’entorn i la raça, i més tard va ajudar a consolidar la segregació vertical a l’illa de Hong Kong. Els esforços d’aclimatació van avançar al ritme de l’expansió de l’Imperi Botànic Britànic, una xarxa global de recerques científiques sobre plantes que feia circular no només espècimens botànics, sinó també imatges creades amb finalitats d’estudi. En el cas particular de Canton, al sud de la Xina, es van encarregar pintures de plantes a artistes comercials locals. Aquesta obra examina la peculiar dinàmica entre imperialisme, recerca científica, raça i dret a mirar a la Canton del segle XIX.
Bo WANG és artista, cineasta i investigador i viu a Amsterdam. Les seves obres s’han exhibit internacionalment, entre altres llocs al Guggenheim Museum i el MoMA, el Garage Museum, l’International Film Festival Rotterdam, CPH:DOX, Visions du Réel, LUX & Open City Documentary Festival, la Seoul Mediacity Biennale & DMZ Docs, i el Sharjah Film Platform. Ha rebut importants premis internacionals, entre ells New:Vision a CPH:DOX, el Colom d’Or a DOK Leipzig, el premi O.F.F. de Sesc_Videobrasil o el de millor curtmetratge documental al Sharjah Film Platform. Va obtenir una beca del Robert Flaherty Film Seminar el 2013 i va ser artista resident a la Rijksakademie del 2017 al 2018, així com al NTU Centre for Contemporary Art Singapore el 2016. És doctorand a l’ASCA de la Universitat d’Amsterdam i actualment fa classes a LUCAS, Universitat de Leiden.PAN Lu és professora titular al Departament d’Història i Cultura Xineses de la Hong Kong Polytechnic University. És autora de tres monografies: In-Visible Palimpsest: Memory, Space and Modernity in Berlin and Shanghai (2016), Aestheticizing Public Space: Street Visual Politics in East Asian Cities (2015), i Image, Imagination and Imaginarium: Remapping World War II Monuments in Greater China (2020). És editora en cap de The 70’s Biweekly: Social Activism and Alternative Cultural Production in 1970s Hong Kong (2023) i de The (Im)possibilities of Art Archives: Theories and Experience in/from Asia (2024). Com a cineasta, va codirigir amb Bo Wang Many Undulating Things (2019), Miasma, Plants, Export Paintings (2017) i Traces of an Invisible City: Three Notes on Hong Kong (2016), i amb Yu Araki Anachronic Chronicles: Voyages Inside/Out Asia (2021). Va ser una de les comissàries de la Kuandu Biennale, Taipei, 2018.
souvenirs entomologiques #1:odonata/ weathering data
de Sybille Neumeyer
„souvenirs entomologiques #1: odonata/ weathering data“ explora els embolics entre humans, clima i insectes en un món dominat per les dades. Segueix les libèl·lules a múltiples escales en el temps i l’espai: del seu passat geològic a futurs incerts, dels ecosistemes a les col·leccions dels museus, de mons meteorològics encarnats a núvols de dades deslligats, mentre múltiples identitats dels insectes són mediades, modelades i remodelades per maneres de cartografiar, monitoritzar i col·leccionar que coevolucionen.
A la vora d’extincions de la diversitat biocultural, i situat en el nou règim climàtic, l’assaig en vídeo, de caràcter especulatiu, traça la metamorfosi d’un banc de dades en una xarxa que col·lecciona de manera conscient: en aturar les acumulacions monològiques de dades, obre espai de memòria a altres sabers, valors culturals, històries colonials i futurs eco-lògics. Mentre les ontologies basades en dades prometen mesures per anticipar i controlar el futur, la recuperació de sabers eco-lògics tradicionals replanteja l’observació com una pràctica de cura.
L’assaig en vídeo explora de manera crítica el paper dels museus de ciències, les pràctiques modernes de dades que sorgeixen de passats colonials i les repercussions de les infraestructures de coneixement digital sobre les ecologies, alhora que recupera els insectes com a entitats bioculturals i els seus sensoris com a recordatori d’un saber meteorològic encarnat.
Sybille Neumeyer (amb base a Berlín) és una artista interdependent centrada en les qüestions mediambientals i les relacions eco-lògiques. El seu treball es basa en la recerca postdisciplinària i la col·laboració. A través de la narració (d’històries i d’història) polifònica, instal·lacions, passejos, conferències performatives i assaigs en vídeo, Neumeyer examina les comunitats terrestres, els metabolismes planetaris i les atmosferes més que humanes. En una recerca en curs examina les alfabetitzacions climàtiques, els mons meteorològics multiespècie i les pràctiques de dades. Les seves obres s’han presentat a LABoral (Gijón), el Heidelberger Kunstverein, la Charité de Berlín, Art Laboratory Berlin, Onassis Stegi, l’EXiS Film Festival de Seül, la Kunsthaus Dresden, el ZKM de Karlsruhe i el DESY de Hamburg, el Konstmuseet i Skövde, entre altres. La seva recerca ha comptat amb el suport i l’allotjament d’institucions culturals i científiques com el departament "Humanities of Nature" del Museum für Naturkunde Berlin, el RIFS - Research Institute for Sustainability (abans IASS), la Jan van Eyck Akademie, el projecte europeu Taking Care, l’Akademie Schloss Solitude, entre altres. Actualment és investigadora postdoctoral al Berlin Centre for Advanced Studies in Arts and Sciences de la Universität der Künste de Berlín.
628 Years of Potatoes
de Marina Resende Santos i Vincent Jondeau
Un solar urbà abandonat en un barri pobre de Berlín es converteix en l’escenari de la insòlita recerca d’una jove. Descuidat durant anys pel preu exorbitant que demana el seu propietari, el terreny es transforma quan la jove hi planta patates, acompanyada pels nens del barri. A mesura que es connecta amb la terra, ella emprèn una investigació poètica sobre el seu valor.
Marina Resende és artista, editora i investigadora i viu a Berlín. El seu treball aborda els problemes sense resoldre de la convivència entre persones, tecnologies i l’anomenada natura, sovint en espais públics, amb estratègies com la paròdia, els gestos conceptuals i les intervencions al terreny. La Marina va estudiar literatura comparada i teoria crítica a la University of Chicago i té un màster en Raumstrategien per la Kunsthochschule Weissensee. A més d’accions en espais públics i ocupats, la Marina ha presentat el seu treball en espais com Defibrillator, Gallery 400, The Franklin, la Chicago Architecture Biennial (Chicago), Materials and Applications (Los Angeles), l’Eiermannbau (Apolda), HAU, Künstlerhaus Dortmund, el Kunstenfestival Watou (Bèlgica) i la Galerie Bernau, entre altres, i ha participat en residències i intercanvis per invitació als Berliner Festspiele, de Appel, HELLERAU i ACRE. Va guanyar el Mart Stam Preis 2024 i el primer premi de la categoria "Medi ambient" al festival de cinema ImagéSanté (Lieja) per la seva obra "628 Years of Potatoes." Actualment imparteix docència a través de projectes de recerca a l’Institut für Architektur de la TU Berlin.Vincent Jondeau és cineasta i artista i viu a Berlín. Després d’una primera llicenciatura en ciències humanes, va completar un doble màster en arts mediàtiques a la Universitat de París VIII, seguit de formació addicional en fotografia a l’Ostkreuzschule de Berlín. A través de mètodes híbrids i col·laboració interdisciplinària, explora formes ecològiques de narració descentrant la mirada humana i incorporant la perspectiva i la memòria dels éssers vegetals. El seu treball s’ha mostrat en llocs com el Kunstquartier Bethanien i la Biennale Photo Mulhouse 2024 — on va aparèixer a la portada del catàleg —, així com en festivals de cinema com la Regensburg Short Film Week i Imagésanté a Lieja, entre altres. Juntament amb la seva pràctica artística, treballa com a arxiver en la conservació del patrimoni artístic, amb institucions com les fundacions Wim Wenders i Alfred Ehrhardt.
Europium
de Lisa Rave
Mitjançant diferents nivells d’imatge, l’assaig fílmic Europium traça connexions entre el passat colonial de Papua Nova Guinea i la prevista extracció de matèries primeres del mar de Bismarck. La pel·lícula teixeix un relat al voltant de l’element de les terres rares europi: anomenat en honor del continent europeu, el material s’extraurà del fons oceànic per garantir la brillantor de les imatges a les pantalles dels telèfons intel·ligents i altres pantalles planes i, és clar, per la seva propietat fluorescent, que s’utilitza per garantir l’autenticitat dels bitllets d’euro. La pel·lícula descriu aquest fet aparentment trivial com un retorn i una repetició de la història, assenyalant així no només la complexitat de la cultura humana, de les seves economies i sistemes d’intercanvi, sinó també deixant al descobert els fantasmes invisibles del passat tal com apareixen en els objectes moderns de les nostres vides. (Philipp Kleinmichel)
Nascuda a Guildford (Regne Unit), Lisa Rave viu i treballa a Berlín. En la seva obra cinematogràfica i fotogràfica, Rave investiga sovint els llegats colonials i els patrons repetitius de la història en la complexa interacció entre cultura, economia i ecologia. Entre les seves projeccions i exposicions hi ha The Ecologies of Peace (Centro de Creación Contemporánea de Andalucía, Còrdova, Colòmbia), Climate Crisis Cultural Loss (Ocean Space, Venècia), Mining Photography (Museum für Kunst und Gewerbe, Hamburg), Circular Flow (Kunstmuseum Basel) o face value (transmediale, Haus der Kulturen der Welt (HKW), Berlín). Recentment va participar en la Climate Action Artist Residency a Samoa, finançada pel Ministeri Federal d’Afers Exteriors d’Alemanya.
Catch the living manners as they rise
de Raúl Silva Cuevas
El 1851, el Perú va finançar la construcció de la primera línia ferroviària de passatgers i mercaderies de Sud-amèrica, que unia Lima amb el port del Callao. Símbol de desenvolupament i identitat nacional, el projecte va marcar l’inici de la construcció d’una extensa xarxa de connexions ferroviàries que, en els anys següents, agilitzaria i ampliaria el mercat dins i fora del país.
El sistema econòmic estava transitant cap a un model capitalista i el país s’havia alineat amb una visió de progrés i modernització, utilitzant com a garantia un element força insòlit: enormes muntanyes de fertilitzant produït per aus, acumulades a les illes de la costa del Pacífic. Conegut com a “guano”, aquest element havia despertat l’interès de les potències industrials, que lidiaven amb un problema de fertilitat del sòl degut, d’una banda, a la separació entre les grans ciutats i el camp i, de l’altra, al creixement de la població obrera. Aquest intercanvi va donar al Perú la liquiditat que necessitava per accedir a préstecs, que més tard atraurien nous inversors i consolidarien noves negociacions amb els països industrials, utilitzant els seus propis recursos naturals com a moneda.
Per extreure el guano a mitjan segle XIX van arribar de la Xina prop de sis-cents culis en condició de semiesclaus, i les pedreres de guano, que prometien prosperitat i extracció constant durant més de mil anys, es van esgotar en menys de seixanta. Un segell postal commemoratiu del centenari de la primera ciutat portuària del Perú il·lustra aquesta relació aparentment contradictòria entre natura i tecnologia. El segell mostra una imatge de la primera línia ferroviària del Perú i de Sud-amèrica, decorada a banda i banda amb aus guaneres.
En els darrers anys, Raúl Silva (Lima, 1991) s’ha interessat per com l’acceleració i el desenvolupament del sistema econòmic han afectat l’ecosistema natural i les formes de socialització i construcció cultural al Perú, connectant aquests fenòmens amb una sèrie de causes i efectes relacionats amb el context global. Com han configurat els processos de modernització una separació entre el camp i la ciutat? Quins processos logístics i de producció romanen invisibles en l’imaginari social? Quines imatges han consolidat la manera en què veiem i entenem el consum quotidià orientat al progrés? En la seva recerca, Silva analitza la naturalesa ideològica i estètica dels arxius que han acompanyat aquestes qüestions i desenvolupa una sèrie de propostes visuals, generalment en forma d’obres de vídeo i disseny digital. A més, mitjans com la pintura, el dibuix o la instal·lació s’han convertit en elements que acompanyen el seu procés i serveixen com a font de notes, diagrames visuals o estudis tècnics en reproducció manual.Silva va rebre el 2024 els premis Propuestas/Vegap i Secuencias/Vegap (Madrid, Espanya); va ser també seleccionat per al programa expositiu Big Tech and Counter-Technologies, organitzat per Into the Black Box (Bolonya, Itàlia). Ha rebut el Premio Generación 2024, concedit per La Casa Encendida i la Fundación Montemadrid; va ser artista resident el 2023 al Centro de Residencias Artísticas de Matadero (Madrid, Espanya). Entre les seves exposicions recents hi ha Maquina Fusionadora a Stain Projects (Palma de Mallorca, 2025); Naming Natures, Muséum d'histoire naturelle de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el 2024; Rayos de sol de Sudamérica, Crisis Galería (Lima, Perú) el 2023; Relatos de un tiempo subvertido, La Parcería a Espacio Cómplices (Madrid, Espanya) el 2023; The coordinates are concealed, Imaginary Z (Hangzhou, Xina) el 2022; i Circular Gestures, Unanimous Consent (Zuric, Suïssa) el 2022.
This kinda mining is not like mining; This kinda fishing is not like fishing; This kinda living is not like living.
de Tian Guoxin
La pel·lícula de Tian Guoxin segueix el punt de vista singular d’un treballador d’una mina de bitcoin cap enfora, cap al mode de vida ecològic, econòmic i cultural contemporani al riu Dadu, a Sichuan (Xina). La criptomoneda irromp en la vida del riu, competint per l’electricitat de la xarxa i per la mà d’obra jove durant la temporada de pluges. La vida d’una espècie de peix ja en perill d’extinció es veu encara més pertorbada. Una sobrecapacitat de producció hidroelèctrica, coneguda com a «generació varada» (stranded generation), porta a la regió la major densitat de mineria de bitcoin i, amb ella, grups de persones sense rumb: sense feina i a la deriva durant les temporades baixes del riu.
Tian Guoxin va néixer a Sichuan (Xina) i viu i treballa a Berlín. La seva pràctica multidisciplinària inclou instal·lació multimèdia, escultura i vídeo. Recentment ha exposat a n.t.w. (Pequín); KW (Berlín); with the rubbles of old palaces (Berlín); Galerie Der Künstler*Innen (Múnich); i la Kunsthalle Baden-Baden.
