Portrait or Landscape, Anahita?
Portrait or landscape, Anahita? és una exposició de Sepideh Behrouzian a with the rubbles of old palaces, que presenta la seva pel·lícula del mateix títol. El seu treball segueix la configuració contínua d’una frontera colonial: des de la mineria del petroli com a pràctica colonial, passant per la promesa del desenvolupament com a nou substitut de les pràctiques colonials extractives ja “superades”, fins a una representació aplanada d’una devastació climàtica distòpica que amaga els seus efectes asimètrics.
Aquesta frontera colonial ha desposseït tant la terra com els cossos en crear un límit disciplinari que separa la biologia de la geologia, allò privat d’allò públic i allò tradicional d’allò modern. Malgrat això, les incisions opressives deixen veure cicatrius paral·leles que, quan s’uneixen, poden formar nous parentius més enllà de les limitacions de les divisions disciplinàries, sovint determinades per la raça, el gènere i la classe social.
Sepideh Behrouzian ha pres el llit sec del Zayandeh Rud a Isfahan, la seva ciutat natal, com un lloc on es reuneixen els espectres de la geologia i la biologia: fantasmes que emergeixen quan el riu sec, encantat, deixa anar els seus secrets.
Anahita, com a figura proposada, transcendeix la mera condició d’antiga deessa de l’aigua. S’encarna com una amalgama especulativa d’entitats diverses, capaç de canviar de forma i adaptar-se, de quedar-se amb el problema (staying with the trouble). La seva presència serveix com a recordatori inquietant de la supressió de la natura i de qui ha estat “altrificat”, relegat a la condició de meres objectes d’adquisició a l’horitzó.
A la recerca del temps i l’espai no patriarcals d’Anahita, Sepideh Behrouzian empra la ficció autobiogràfica, la poesia i el material filmat entrellaçats amb materials històrics de caràcter representacional. La pel·lícula s’endinsa en la violència amagada sota els discursos del progrés i la civilització. Portrait or landscape, Anahita? desafia l’enfocament dicotòmic envers la natura com “un territori salvatge exterior que ha de ser domat” o com quelcom “pur, escàs i indomable, que necessita protecció”. Exposa les explotacions entrecreuades dels cossos generitzats i racialitzats amb la dels recursos ambientals.
Aquesta és una història de fantasmes del passat i del futur que encanta l’aquí i l’ara. Els fantasmes només fan notar la seva presència quan s’interromp el flux del riu, assenyalant que s’està produint una aparició. Ningú trepitja el llit buit, tret de durant les protestes socials i polítiques contra la injustícia. Aparentment inútil per a la construcció o el cultiu, l’erm desolat del riu sec esdevé un espai polític i un lloc on els fantasmes es reuneixen. El fantasma d’Anahita i altres aparicions…
Finançat pel Hauptstadtkulturfonds.Disseny del cartell: Socis Club.
Fotografies de l’exposició: Tian Guoxin.
Portrait or landscape, Anahita? forma part de la sèrie Promises of Ever-coming Prosperity // نوید آبادانی amb Sepideh Behrouzian. Promises of Ever-Coming Prosperity és una exploració a llarg termini del pensament del desenvolupament a l’Iran. Recorre les dimensions temporals del progrés lineal impulsat per les forces de la modernització, tant imperial com colonial, dels segles XIX i principis del XX. La seva recerca indaga com s’entreteixeixen la colonització de la terra i la del temps, examinant com el paisatge es modela mitjançant la imposició d’una temporalitat lineal i progressiva. A través de la narració situada de “Promises of Ever-Coming Prosperity”, es desplega un examen crític que revela les conseqüències latents i invisibles de les transformacions socials i ambientals, connectant relacions improbables en una sèrie d’assaigs en vídeo.
Spectres of the River
Spectres of the River és una sèrie de grups de lectura en línia prèvia a la propera exposició de Sepideh Behrouzian, Portrait or landscape, Anahita?. Examinarem una selecció de materials que han informat, directa o indirectament, la recerca de la pel·lícula de Sepideh Behrouzian sobre l’ara sec riu Zayandeh Rud de la seva ciutat, Isfahan (l’Iran), i sobre les condicions entrecreuades d’aquesta degradació ambiental.
La pel·lícula considera el canvi climàtic dins d’una història d’opressió de gènere, racial i colonial, problematitzant la separació subjacent entre allò humà i el seu entorn. Al llarg de la història, els cossos generitzats i racialitzats han estat estretament embolicats amb l’explotació ambiental i l’extracció de recursos en ser forçats a una relació objectificada amb el sistema de dominació, i sotmesos a l’extracció de propietat, treball i condició de persona. La separació d’allò humà del seu entorn s’ha utilitzat per justificar-ne el sotmetiment en presentar la “natura” com a matèria passiva que ha de ser activada pel domini de l’“home”. Aquesta mateixa estructura de pensament sosté l’opressió dels cossos generitzats i racialitzats en presentar-los com a actors passius, més propers a la “natura” i fàcilment disponibles per a l’explotació. La recerca de Behrouzian examina com aquestes formes de violència romanen sovint amagades sota discursos centrats en l’Estat-nació, la civilització, el progrés i la modernització, la pertinença i l’exclusió, i la propietat.
Spectres of the River es dividirà en quatre sessions, cadascuna centrada en una perspectiva diferent d’aquesta recerca.
Finançat pel Hauptstadtkulturfonds.
A “Potential History”, Azoulay introdueix l’obturador (shutter) —l’acte de tancar o obrir el diafragma d’una càmera— com el mecanisme utilitzat per controlar la visibilitat, restringir l’accés i exercir poder sobre allò que es veu i es coneix. En examinar la política de l’“obturador”, Azoulay convida a reavaluar la cultura visual i a relacionar-se activament amb les imatges, qüestionant les narratives dominants i obrint la possibilitat d’històries i maneres de veure alternatives.
Sessió 1: Time Technology
El nostre grup d’estudi s’ha endinsat en profunditat en l’àmbit de la Potential History, tal com la presenta Ariel Aisha Azoulay. Aquesta exploració va desvelar l’exercici del poder mitjançant una temporalitat lineal universalitzada, homogènia i progressiva. Partint d’aquesta base, ara ens endinsem en la manifestació concreta del poder en l’àmbit del desenvolupament, centrant-nos en el Programa del Punt Quatre (Point Four Program), que va contribuir de manera significativa a la implantació dels avenços agrícoles que més tard esdevindrien components vitals de la Revolució Verda.
El Programa del Punt Quatre, llançat a mitjan segle XX, tenia com a objectiu oferir assistència tècnica i ajuda econòmica als països “subdesenvolupats”, en particular d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Va sorgir de la idea de la necessitat de progrés i desenvolupament, impulsada per la presumpció que la meitat de la població mundial vivia en la misèria. Tanmateix, més enllà de les seves motivacions humanitàries, el programa estava també entrellaçat amb les complexitats de les polítiques de la Guerra Freda, vinculant el desenvolupament industrial i l’elevació del nivell de vida en altres països. Tenia múltiples objectius: abordar els problemes de postguerra a les regions colonials i semicolonials, empoderar els moviments d’independència i estimular les exportacions de capital estatunidenc. Alhora, formava part d’un pla militar integral per assegurar noves àrees per a pistes d’aterratge i bases militars arreu del món.
A mesura que avançaven les dècades de 1950 i 1960, organitzacions internacionals com el Banc Mundial i el FMI van centrar la seva atenció en el desenvolupament com a tema central, difonent la idea del progrés econòmic com a camí cap a la prosperitat i l’estabilitat mundials.
En mig d’aquesta expansió del pensament del desenvolupament, el terme es va transformar en llenguatge polític, marcant una època definitòria després de la Segona Guerra Mundial. El Programa del Punt Quatre de Truman, presentat en el seu segon discurs d’investidura, va aplanar el camí per a la posterior proclamació per part de l’ONU de les “dècades del desenvolupament” a partir de 1960. Malgrat les rivalitats ideològiques i els desafiaments pràctics que van seguir, la visió d’un paradís a la Terra va persistir en el nucli d’una epistemologia mecanicista del desenvolupament i l’ajuda.
Tot i que moltes ciències socials i crítiques han considerat els ideals de desenvolupament com a mítics, aquest continua funcionant com a protocol, patró i lògica dins de les institucions, fins i tot a nivell dels Estats-nació. Tanmateix, és crucial reconèixer aquesta realitat al costat de la devastació social i ambiental que el desenvolupament ha provocat.
Sessió 2: Development
En les nostres dues darreres sessions del grup d’estudi “Spectres of the River” ens vam endinsar en diferents aspectes de la crítica de l’imperialisme. La primera sessió es va centrar a desfer la temporalitat lineal progressiva, mentre que la segona va girar entorn de la crítica del pensament del desenvolupament i va examinar específicament el Programa del Punt Quatre de Harry Truman de 1949. En aquesta sessió explorarem la noció dels comuns com a paradigma comunitari i polític alternatiu que aborda qüestions de justícia social, desigualtat i distribució de recursos. Veurem com els comuns desafien les idees de propietat privada i control estatal, oferint un marc basat en la inclusió i en una política participativa.
S’esgoten inevitablement els recursos compartits a causa de l’egoisme individual, com suggereix Garrett Hardin amb el concepte de “la tragèdia dels comuns”? O podem explorar aquesta idea en altres termes i a partir d’exemples viscuts, inclosos els papers històrics i contemporanis de les dones en la defensa dels recursos naturals comunitaris, així com el seu compromís amb usos no capitalistes de la terra i amb una agricultura orientada a la subsistència? Aprofundirem en el concepte dels comuns en la vida quotidiana, subratllant la importància de superar la separació entre producció, reproducció i consum.
Sessió 3: The Commons
A la darrera sessió del grup d’estudi “Spectres of the River”, “Ghosts of Geology”, explorarem de manera crítica els discursos sobre el canvi climàtic. Ens centrarem en l’Antropocè, posant l’accent en les seves dimensions històriques i racials, sovint passades per alt en els debats dominants. Inspirant-nos en el llibre de Kathryn Yusoff, “A Billion Black Anthropocenes or None”, ens endinsarem en les interseccions entre raça, geologia i ecologisme. Yusoff sosté que comprendre l’Antropocè exigeix repensar la geologia, tot aportant llum sobre la proximitat entre l’experiència d’opressió i explotació dels cossos negres i marrons i el dany ambiental. Examinarem com aquesta proximitat està vinculada a geografies històriques d’extracció, a estructures globals imperials i al racisme ambiental contemporani. La sessió conclourà reconeixent la geologia no només com a ciència, sinó com a formació racial i disciplina extractiva, cosa que ens convida a reconsiderar-ne el paper en la configuració de la nostra comprensió de l’Antropocè. Per tancar la sèrie, reunirem els temes que van donar forma al teixit de la pel·lícula “Portrait or landscape, Anahita?”: veurem les intricades connexions entre les pràctiques geològiques, la degradació ambiental, la migració i la producció de desigualtat en l’àmbit de les ciències de la Terra i la geografia humana.